Nosabem qui som
i ens falta la vida.
Però diu la gent que l'exili és bo.
Potser sí que el temps
que tot ho canvia
trasformi el dolor
en malenconia,
i que molt poc a poc
les nostres arrels
trobinuna terra
onn poder florir.
La sentirem nostra
i l'estimarem,
serà el nostre sostre
i en ella hi viurem
un més entre els altres
per fer dia a dia
el camí del progrés.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada